Què hem suposa ser néta de Moreira?

L'altre dia un amic em va preguntar perquè no escrivia sobre que em suposava ser la néta de Joan Moreira Ramos; casi res!

Em va deixar pensativa, perquè mai m'ho havia plantejat . Després de rumiar-ho, s' em va il·luminar lo cervell i vaig dir: Perquè no? No perdo res intentant-ho, és un repte que m'agrada.

Però és una mica complicat, mon iaio em queda gran. No vaig tenir la sort de conèixer-lo molt ,perquè va morir quant tenia dos anys i mig. Lo que sé d'ell és lo que ma mare ens contava. Jo l'admiro per la seua obra literària ,musical, i personal. Té tanta obra escrita que em perdo.

Ma germana Carme, quan érem menuts, ens llegia una recopilació d'escrits del iaio que feia als diaris de l'època i els tenia enquadernats en uns llibres de color blau. Gràcies a aquella afició que tenia ma germana ens va fer admirar lo talent d'aquell Home (en majúscules) que va ser lo nostre iaio . A mi m' agradava escoltar-la, perquè hi posava tant de sentiment, que ho vivia,i ens ho feia viure. Me'n recordo que quant ens llegia "El pobre Quico", ma germana l'interpretava tan bé que ens feia traslladar al lloc de la historia. Ens feia riure molt en les exclamacions i aquells posats que feia, quan narrava les facècies d'aquell personatge de ficció anomenat "Quico". Este és un dels que més em va arribar; però n'hi ha molts més que també recordo que ella ens llegia; millor dit! interpretava. Ma germana Carme és la fan número 1 del iaio.

I contestant a l'amic que 'm va fer aquesta pregunta, li diré que: ser la neta de Moreira em suposa un compromís molt gran.

Esta afició per escriure que m'ha entrat a aquestes altures de la meua vida, deu ser algun genoma amagat que ha sortit a la llum. De totes maneres ell és inimitable; el dia que va nàixer es va trencar el motlle.

Ens va deixar un llegat valuosíssim. I son estes ganes d'escriure que tinc, que em fan pensar que a ell li hagués agradat que algú de natros haguérem continuat lo seu legat. I no vull dir que sigui jo, no! Déu mon guard! Jo soc una aficionada que tinc molt de valor i gaudeixo escrivint al meu ritme i a la meua bola.

Quan em poso davant l'ordinador, perdo la noció del temps i començo a escriure sense parar; em van sortint les idees fluides i sense cap esforç.

Mon iaio va ser un home humil, admirable, intel·ligent, noble i bona persona. Va estimar a ma mare per damunt de tot. Ella l'adorava i era comprensible, es tenien l'un l'altre perquè la resta de la família havien mort tots. Jo sabia moltes coses de la vida de mon iaio gràcies a ma mare.

Quant em vaig casar me'n vaig anar a viure a Castelldefels i ma mare venia a passar temporades en mi. Com encara no tenia fills i lo meu home no venia a casa hasta la nit, teníem molt temps per parlar i ella anava narrant-me dia a dia la seua meravellosa vida al costat de son pare. De fet ella va ser una princesa de conte de fades .

Em contava anècdotes de la seua vida tan boniques al costat d'aquell home tan gran (en tots els aspectes), que jo em quedava bocabadada. De com va fundar los Orfeons d' Ulldecona i de Tortosa, de com va escriure lo Folklore Tortosí , dels concerts i dels viatges que van fer amb l'Orfeó, etc. etc. I ella, era la protagonista principal d'aquella vida meravellosa. De fet conec més les anècdotes viscudes per ma mare. Per a mi, va ser un descobriment que em va sorprendre vivament i em va encantar.

Ser la neta "menuda" de Moreira, es un honor inestimable.

Pilar Murall Moreira

Rocadura del Camp

Hi han uns fets molt importants que van succeir durant la gerra de la independència francesa, quant lo poble de Rocadura del Camp es va armar de valor i van fer fora als invasors amb lo que tenien a mà, no era molt, però si contundent. Van treure tots els utensilis de cultiu i els van usar a modo de artilleria pesada. Però esta part de l'historia no es va tindre en conte. Los historiadors de l'època la van ometre.

Ves tu per on, les històries passen de pares a fills i no es poden amagar uns fets tant importants com los que van protagonitzar los habitants de Rocadura del Camp l'any 1808.

I ara veureu com van succeir aquests fets tan heroics per part d'uns homes i dones senzills i humils que es mereixien estar a un altar i no a l’oblit.

Tots aquests personatges que cito són los descendents d'aquells heroics Rocadurenses. Per això són tan peculiars e inimitables. Ara els presentaré:

• Fenici Malcarat i Carabassa: Alcalde de Rocadura des de temps immemorials.

• Alfonsina del Vallperdut: Regidora de Recursos Humans i mà dreta de l'alcalde.

• Avelardo Figatova del Vallperdut: Policia local i nebot de la regidora de recursos humans.

• Filomena Totulimpio: Dóna de la neteja i molt apreciada per tots.

Les Germanes Mesnosigue

Definir a les germanes Mesnosigue ho podria fer amb dos paraules, són "úniques i especials". Viuen la vida sense importar-los el que diran; fan sempre el que més els convé sense pensar que a lo millor poden tocar els nassos a algú.

Són solidaries i ajuden a tots els "problemes socials" que se els posen per davant. No fan distincions de quina religió o política són; mentre siguin causes justes i morals, allí van elles a posar el seu granet d'arena.

Al poble de Rocadura del Camp les aprecien molt. Elles venen d'una ciutat gran i es van integrar tan pronte van posar los peus al poble. La gent les van acollir amb carinyo perquè van veure que eren unes dones sinceres amables i clares com l'aigua, sense pèls a la llengua. (Això és un bé que va molt escàs)

Mossèn Aquilino és lo capellà del poble. Les va captar lo primer dia que les va conèixer. Va pensar que serien unes bones aliades per a les "causes" que tenia en ment i no es va equivocar.

L'alcalde Fenici Malcarat es un bon amic i li treuen tot lo que poden demanant-li coses impossibles, això si, en amabilitat. Ell és incapaç de negar-los-hi res, algunes vegades remugant i tallant claus, però claudicant a les seves peticions.

He fet un resum de les germanes, dels seus amics i del seu entorn. Prepareu-se per llegir i xalar. Espero vos agraden les seves històries, no tenen pèrdua.

Iaios i néts

Aquestes histories dels néts i dels iaios que us presento a aquest bloc, són bastant normals i estic segura que algú es sentirà identificat, sobretot si sou iaios.

Ben mirat hem de estar agraïts als nostres néts perquè gràcies a ells ens fan sentir joves un altre cop, perquè; anem a veure, qui no ha jugat a brisca amagadora amb los néts més d'un cop. Jo en sóc una, lo que passa que sempre em descobreixen perquè per més contorsionisme que faig per amagar-me és missió impossible, tinc volum i em descobreixen enseguida .

Però es clar natros volem quedar bé davant dels néts perquè volem ser uns iaios guais i fem més del que lo nostre cos pot suportar. De totes formes mos va bé per estar àgils, enfortim les nostres articulacions i retardem que ens enganxi l'artrosi del dimoni.

En fi espero que si ja teniu una edat, sabreu de que parlo i los que encara sou joves, preneu exemple i lo dia de demà sigueu uns iaios rejovenits i no vos sàpiga mal fer el ridícul quant caiguessiu de cul per voler saltar la corda. Ells se ho passaran la mar de bé i se’n riuran tant que es pixaran al damunt.

Voleu algo més bonic que arrancar un somriure als nostres néts encara que sigui per donar una culada contra terra?. Pos això.