Capítol 7

Viatge a Sevilla (Part II)

Després de que Secundina dormís deu hores seguides, es va trobar molt més bé i va acordar en sa germana que anirien pel seu compte a fer el que els donés la gana. No els agradava l'ambient que hi havia de tants d'agüelos i sobretot d’aguantar la xerrameca del guia cridaner aquell.

Era el primer dia i estaven contentes i en ganes de fer coses. Van esmorzar a l’hotel i després van encaminar-se a recórrer el carrers de Sevilla. Els interessava saber com era la capital i la seva gent.

Tots els del hotel havien sigut molt simpàtics i amables i les van aconsellar que fóren per Sevilla a veure els carrers i l'ambient.

Secundina va veure una cafeteria moníssima que hi havia a una gran avinguda i van entrar a prendre un cafè i unes pastes típiques de Sevilla. Van seure a una taula prop del mostrador de les pastes. A Secundina li queien les llàgrimes dels ulls mirant tot aquell bé de Déu que tenien exposat.

- Quina tries tu?

- Totes!

- Dóna, emprenteu en calma. Hem d'estar quinze dies i poden venir aquí tots els dies a esmorzar, tindràs temps d'anar provant, a veure si t'has d'empatxar el primer dia.

De moment Secundina es va cruspir ella sola tres croïssants, tres delícies típiques i uns polvorons. En lo mos а la boca estaven les dos, quant de sobte, des de la taula del costat es sent una veu que diu: - ¡Primitiva! ¿eres tu "mi arma"?

Secundina que no s'entenia de cotxes menjant-se aquelles delicies tan bones, no va immutar-se, però Primittva, apart de que es va quedar literalment en la boca oberta, va pegar un salt de la cadira i va dir:

- Luis Mariano ¿eres tu?

- ¡Quien si no "chiquiya"? Pero, ¿qué hacéis aquí sin haberme avizao? Не reconosio a tu hermana, porque ma llamao la atensión como se comía las delicias de nuestra tierra. ¡Ozú! ¿que no le dáis de comé а lа chiquiya? ja, ja,ja,]a.

- Рего vamo, dime argo mi arma, tas quedao pasmá. ¡Que alegria ma grande! iEso no se pué aguantar! No me lo esperava yo ni en mis mejores sueños

- ¿Vais a estar muchos días? Entonses no os preocupei уо seré vuestro guía, os voy a eseñá un montón de cosas bonitas que sólo los nativos conosemos. A demá os presentaré a mi família numerosa. Tengo seis hijos y dos nietos, sé que soy joven pa se abuelo, pero ya sabes que уо егa dе сasaгmе prontо. ¿Te acuerdas que quería casarme contigo eh? el verano aquel que tu... y bla bla bla...

Primitiva quan va poguer parlar (era evident que no ho podia fer, perquè parlava com una metralladora i no donava opció), va exclamar:

- Регo, ¿cómo nos has reconocido después de tantos años?

- Porque hay personas que nunca se orvidan. Porque no has canviao mucho; tienes lo mismos ojos, la misma mirda y la sonrisa ma bonita que he visto nunca; ¿Cómoо querias que te orvidara mi arma?

- Després de l’explicació tant romàntica que li va donar, Primitiva per poc cau estesa al terra. Luis Mariano la va agafar per braç. Menos mal!

Els va dir que ell seria el seu guia i els ensenyaria Sevilla de dalt a baix. Secundina mentres estava amb els ulls com a plats, mirant tota I'escena romàntica. No va deixar de menjar. Va pensar que allò no li faria perdre el mos.

Els dies restants van voltar per tota la capital sense pagar ni un euro. Luis Mariano es va fer càrrec de totes les despeses. Després de tot, no va estar tant malament el viatge a la capital hispalence.

- iQue majos són los andalussos!

¡Pozi mi arma!

Escrits Pilar Murall Moreira

Les Germanes Mesnosigue