Capítol 5

El vol del Bombus Terrestris

Feia una calor enganxosa, com sol fer al mes d'Agost a les dotze del matí. Vaig pensar anar a donar un tomb pel Parc. Alli faria més fresqueta que dins de casa. Corria un airet molt agradable i vaig pensar que havia tingut una bona idea. Però de sobte, ve cap a mi un insecte volador. De moment no el vaig identificar fins que va aterrar al damunt del meu braç. Era ni més ni menys que un "Bombus Terrestris" (Borinot de tota la vida).

Si alguna cosa em fa pànic en aquesta vida, són los insectes de totes les especies conegudes. Com que el tenia aposentat damunt del meu braç, no vaig gosar a mourem; no fos cas que l'ofengués i em piqués. Però es veu que ell estava còmode i no tenia intenció de marxar. Llavors al veure que el tindria enganxat al braç molt de rato, em vaig posar baix l'ombra d'un arbre, perquè estava acalorada.

Cada vegada estava més nerviosa. Lo borinot no marxava. Em va passar pel cap arrear-li una manotada i carregar-me'l sense contemplacions, però em sabia mal, sempre hi han alternatives menys agressives. Vaig recordar un documental de Tv2 que era referent a l'actitud de les persones davant d'un animal salvatge. Encara que lo borinot és un insecte, vaig voler provar. Deien que lo millor era intenta comunicar-te amb naturalitat i en un to de veu pacífic. I així ho vaig fer.

- Mira amic borinot, li vaig dir. - Ja fa molt rato que estàs aquí aposentat. Perquè no marxes cap aquell matoll de "Cirsium arvense" (cardos borregueros) i si no et venen de gust, al costat hi ha unes "Papaver rhoeas" (roelles) precioses.

To això ho deia atansant lo braç cap allí on estaven los matolls per facilitar-li lo transport. Però ell era obstinat i no se n’anava. I jo vaig continuar...

- Jo t'entenc, fa calor, estas cansat i deprimit, però se m' esta acabant la paciència.

I ell res! sense immutar-se. Allí fent la becaina feliç de la vida. Em vaig omplir.

- Prou s'ha acabat, tanta tonteria per un borinot!.

- PATAPLAFFFF! AU! A pasturar!

Una manotada li va caure al pobre i afligit borinot, que de miracle no el vaig matar, perquè va fugir batent les ales cap al "Cirsium arvense". Ho sento però era l'únic modo de desempallegar-me d'aquell insecte sonso i pesat.

Reflexió del "Bombus terrestris".

Diari del Comandant Astèrix de la "Nau Espacial Venus 34".

Any venusià 21905/ Any terrestre 2024

Ho he intentat tot però he fracassat. Porto cent cinquanta anys a la terra intentant comunicar-me. Los humans són imprevisibles per naturalesa. Són violents, agressius, irreflexius i primitius. Avui pensava que per fi havia aconseguit comunicar-me amb una femella humana. Semblava més intel·ligent que els mascles, però no! A l’últim moment l'espifiat estrepitosament i m'ha agredit en una violència desmesurada. Era l'última oportunitat que em quedava per contactar amb ells.

Me'n vaig decebut. Poso la Nau rumb a Plutó, allí hi ha mes probabilitats de vida intel·ligent.

Estic cansat de la imbecil·litat humana!

Escrits Pilar Murall Moreira

Sobre ella