Capítol 3

La mifa, el meu home i jo

L' altre dia per la nit i aprofitant que feia molt bon temps, vaig pujar al terrat a contemplar lo firmament. Era una nit de lluna plena espectacular i jo no me ho volia perdre per res del mon. Quant me n’anava cap al terrat, lo meu home va dir-me que se n’anava a dormir perquè estava cansat. Vaig pensar que es perdria l'ocasió de veure la súper lluna. Em vaig emportar la càmera de fotos digital en intenció d’immortalitzar-la. En aquell moment que estava absorta fent les fotos, algo em va passar per davant dels meus nassos volant, algo que no vaig definir que era. Però quant vaig mirar la foto se'm van posar los pels de punta. Era una figura amorfa en uns ulls grossos sense expressió que em miraven.

Què era allò?. Ai mare!

Tot just havia acabat de veure un programa per la tele sobre els ”Esperits errants". De moment vaig pensar que havia sigut una anada de bola de les meues. Però esta vegada tenia la foto i era evident que allò havia passat per davant meu i no era d'este mon. Però no vaig voler donar més importància i vaig esborrar la foto.

Vaig pensar que estaria millor si m'estirava damunt l'hamaca i així no em faria mal lo coll; que ja em començava a molestar. Vaig entrar al quarto de rentar i... Mira tu per on! No hi havia llum. Això em va produir mal rotllo. (Soc molt imaginativa). Però em vaig dir a mi mateixa que ja tenia una edat per aquestes tonteries. Em vaig encoratjar i vaig entra cap a dins en busca de l'hamaca. Quant tenia les mans a punt d'agarrar-la, un xiscle esgarrifós va sortir de l’hamaca.

Per l’amor de Déu! Què és això!

Una cosa negra en uns ulls brillants me miraven de fit a fit. No vos podeu imaginar lo susto que em va donar. Aquella cosa no era normal! No cabia cap dubte. Llavors, morta de temor i tremolant com una fulla d'arbre, a punt de perdre l'equilibri perquè em feien figa les cames, vaig intentar comunicar-me en aquell esperit descarrilat i ajudar-lo a passar a l’altre barri. Vaig fer com los vidents de tota la vida quant ajuden a les ànimes perdudes a passar a “l’altre costat" i molt tímidament i en un filet de veu vaig dir-li...

Amic meu, deixat de passejar-te pels terrats, no t'encantes, ves de cara la Llum, que la deus tenir per aquí al costat. No tingues temor, tothom hem de donar aquest pas algun dia. Sé que et trobes perdut perquè no saps on estàs. És normal, la situació és nova i desconeguda, però has de ser valent i creuar al "Més enllà". T’esperen los teus parents i amics.

Aquell esperit per un moment es va mantindré quiet sense dir ni mu observant-me en ulls terrorífics. I quant tot just comença a tenir controlada la situació, va xisclar com un poses i es va tirar cap a mi. Quant em vaig veure amenaçada i en perill de ser transportada a l’altre barri sense lo meu permís, vaig reaccionar de la manera que ho solc fer en moments perillosos.

-Me cago'n los esperits dels pelendengues! A mi en tonteries!

Vaig agafar lo primer que vaig trobar a ma, que era lo mànec d'una granera i vaig començar a donar cops de cec amunt i avall, a dreta i esquerra.

En tot este batibull i com que jo estava fora de mi i cagada de temor, vaig començà a xisclar a tot pulmó. L' ànima descarrilada al sentir que jo cridava em va imitar. Lo meu home, en tot aquell desenfreno vocàlic es va despertar i va pujar les escales de quatre en quatre, traient los fetges per la boca pensant que jo havia caigut per les escales.

Quant va entrar al quarto jo estava batent la granera a modo d'espasa i en lo fragor del moment la foscor i la temor afegida, no hi veia per cap ull. Em vaig pensar que l'esperit s'havia manifestat i ara era visible. L'horror es va instal·lar dins meu i sense pensar-ho més, li vaig arrear un mandoble amb el mànec de la granera que es va quedar sense dir ni mu i per si de cas vaig rematar la faena arreant-li un altre cop de granera dient...

- A bon lloc has anat a posar els peus esperit errant! A mi no me pots amenaçar i quedar-te tant fresc! Au toca'l dos! Aquí no tens res que fer!

Quant vaig veure que l'esperit es queixava i no es movia del lloc, vaig comprendre que m'havia equivocat.

Em va saber mal haver-li donat cops de granera, però la culpa va ser d'ell.

Primer, per no pujar en mi a veure aquella lluna tan preciosa i gitar-se a dormir a hora de les gallines i segon i més important, per no haver canviat la bombeta que s'havia fos feia una setmana. I així li vaig fer entendre.

Ara està enfadat com una mona i jo em pregunto. Què hagués fet ell davant d'un esperit que 't vol atacar? Pos això.

Per cert desprès de tot aquell follón de que 's va armar l'esperit errant no era tal. Llàstima! per una vegada que m'enfronto en un ser d'un altra dimensió, resulta que realment era una “mifa cantonera“ que s'havia despistat, va passar per allí al moment que jo feia les fotos, es va enlluerna per les fogonades del flash, va perdre l'orientació i va fer cap al quarto de rentar.

Escrits Pilar Murall Moreira

Sobre ella