Capítol 1

Lo vent de Dalt

Com cada matí després d'esmorzar, faig un tomet per la vora del riu per cremar calories. Abans de sortir de casa tinc per costum mirar les notícies de la tele per estar informada de tot lo que passa pel món. Precisament avui, han donat una noticia dels robatoris que últimament es fan a dones que van tot soles per indrets poc transitats. A mi no m'afecten les notícies, no he fet cas i he sortit al carrer.

Quan estava per Pont Verd respirant aire pur i pensant que era meravellós poder estar sola per aquell indret tant bonic, m'he parat un moment per contemplar aquella meravella. El cel estava blau, sense cap núvol i un vol d'estornells passava a tota pressa donant una pinzellada de color a tot aquell paisatge tant bonic. Quan estava mirant i gaudint d'aquell espectacle, em va semblar veure una persona que venia darrera meu, però estava bastant lluny.

Vaig continuar caminant sense aturar-me, no tenia ganes de tenir companyia i no volia que em toquessin los nassos. Vaig continuar i mirant a dreta i esquerra, vaig veure unes flors lila que estaven vora del camí i vaig pensar en collir-ne alguna. Vaig acotxar-me. En aquesta "pose" estava quan vaig veure aquella persona que; sabeu que abans estava tant lluny? pos ara ja no ho estava tant! Com havia pogut córrer tant aquell individu?

Llavors em van venir les imatges que havia vist per la tele de l'atracament d'aquella pobra dona, que damunt va acabar a urgències. Ai! Déu meu! Si no tinc en que defensar-me!!!

L'instint de conservació i de supervivència van fer acte de presència. Vaig mirar per la vorera a veure si podia arrencar alguna rama d'arbre, que n'hi ha molts per allí. Però era impossible, no tenia prou força per fer-ho. La bossa que portava, no era prou contundent per arrear-li al cap d'aquell individu. Què faré Déu meu???

Lo tio aquell,cada cop estava més a prop, el tenia a pocs metres. Em vaig posar en lo pitjor, vaig imaginar-me a urgències en lo cap obert, i lo més fort de tot, sense los vint euros que portava dintre la bossa. Vaig intentar emprendre correguda, però això no era una bona idea, portava sabates de mig taló (a part que no tinc edat per aquestes aventures). Llavors el meu cap adolorit de tant pensar em va donar una bona solució: rendeix-te, més val donar-li los vint euros a les bones que acabar a urgències i en lo cap obert.

En resignació, vaig obrir lo moneder per agafar los vint euros de l'ànima i quant tenia la ma posada damunt del dineral, lo tio aquell estava davant meu en un somriure d'orella a orella. Em vaig veure acorralada, no tenia per on fugir.

- Senyoreta Mesnosigue! No sap l'alegria que tinc de tenir-la davant meu. Quan l'he vist de lluny he pensat que tenia l'oportunitat de poder saludar-la i felicitar-la pels seus escrits. He emprés correguda per arribar. Estic subscrit al periòdic desde que va sortir a la llum.

Jo continuava en la ma fortament agarrada als vint euros. Si no em volia robar, pos que volia?

- Senyora, seria tant amable de signar-me un autògraf?

- "Ospedrer"!!!

Amics lectors, que no vos passe com a mi. No mireu "lo parte" de cap cadena televisiva abans de sortir de casa. Vos asseguro que sí afecten les males notícies. Per a mostra: un botó

Escrits Pilar Murall Moreira

Sobre ella