Capítol 9

Inauguració del nou casal

Avui a Rocadura del Camp fan la inauguració del "Casal la Segona Joventut". Feia mol temps que volien fer un casal nou perquè el que havia estava en ruïnes. Lo mossèn va posar-hi molt d'èmfasi per a que es dugueren les obres a terme. La major part dels diners recollits va ser de la gent del poble. Lo mossèn tots els diumenges abans de la missa passava la safata i clavava la mirada observant els diners que hi posaven. Això feia desistir al que pensava posar un euro. La mirada del mossèn acollonia i en posaven vint com a mínim.

Mossèn Aquilino ha començat l'acte de la inauguració beneint lo local i no li ha donat temps de dir amén, quan s’ha quedat sol. Tothom ha emprés correguda cap al taulell de les viandes. Un avi en pròtesis de maluc, mentres corria per agafar lloc, li ha dit al mossèn: - Espavilis que estos tenen gana, je,je,je!

I això ho deia mentres corria com un llamp cap als platets de les viandes. Ojo la gent! quan es tracta de la teca no s'estan de romanços ni de pròtesis.

Lo mossèn per si o per no i dissimuladament, ha passat corrent pel costat d’una iaia corredora perquè ha vist que portava la intenció d’agafar l'únic lloc que quedava buit.

Ostres lo mossènyer! molt d'amor i caritat al pròxim, però davant d'un plat de xoriço és capaç de deixar en dijú a l'abuela corredora.

Aquí impera la llei del més ràpid. Per a que t’en refies del clero i la gent amable i compassiva.

Les germanes Mesnosigue que no s'havien mogut de davant la taula durant la benedicció, tenien el millor lloc. Van tenir temps de tastar les viandes exposades a la taula. Sabien quins eren los platets més bons i ni un terratrèmol les faria moure's del puesto. S'han aferrat al terra; sembla que porten "SuperGlue" a les soles de les sabates. Uns homes han intentat moure-les del lloc on estant clavades i no ho han aconseguit.

Menjaven en avarícia mirant de reüll als que tenien al costat, no fós cas que els prenguessin lo plat que tenien ataüllat i brandant la forquilla a punt de clavar-la a qui gosés prendre els seus platets.

Hi havia molt de menjar per tothom, però ni així. La gent semblava que no havien menjat en un més de la manera que es llençaven als plats. Què fort!.

Lo bo de tot és que la majoria dels que hi havia allí, eren iaios que tenien la tensió alta, lo sucre pels núvols i les articulacions rovellades, però de la manera que batien les barres menjant i allargaven los braços per dalt dels caps dels que havien davant, per agafar les viandes; no ho semblava. Feien temor. Pareixia que s'anaven a matar per una baldana.

Quant van acabar de buidar les safates la gent van començar a desfilar cap a casa. Mossèn Aquilino estava cansat i li feia mal lo cap. No es d'extranyar, després de la fartada de torrades amb allioli, xoriço, pernil, baldanes i més viandes que es va cruspir, és lo menys que li podia passar.

Les germanes estan a casa estirades al sofà davant la tele mirant una peli de Marlon Brando: El Padrino. Com fa un hora que ja han paït les viandes, han pensat en algo mes.

- Primitiva! Porta unes patates fregides i si de cas també unes olives trencades.

- Jo havia pensat en los flams de maduixes i xocolata que són més lleugers i acompanyats d'un gotet de vi ranci.

- Ah! Pos porta-ho també!

Déu meu quines dones!

Escrits Pilar Murall Moreira

Rocadura del Camp