Joan Moreira, vist pel seu amic Francisco Mestre i Noé

Francisco Mestre i Noé, un dels escriptors més importants de la Tortosa de principis del segle XX, va escriure l’epíleg Del folklore tortosí, que és un dels millors textos que s’han escrit sobre Joan Moreira. Aquí en reproduïm uns fragments conservant l’ortografia original:

Escric lo present epíleg perque este home, model de constancia, que te la robustesa d’una carrasca, l’apacibilitat d’un estany, la impetuositat cerebral d’un volcà, los ulls flamejants i gran sensibilitat musical i poètica, s’ha empenyat que l’escrigués, mogut per un afecte tan sincer com lo que jo li professo fa una pila d’anys; des de quan ell era estudiantet seminariste i voluntariosament se prestava a obrir los nostres finestrals catedralicis i a falcar-me l’escala de mà per aont jo m’enfilava sovint afanyós d’investigar de prop los altirons artistics de la Seu. [...]

Com he dit, molt me plauria extendre’m per a donar a coneixer la meritoria labor de l’autor Del folklore tortosí; pero no goso fer-ho, perque estic convensut que’l nom de Moreira es prou conegut i admirat com escriptor festiu, músic i poeta.

Totes eixes facultats les ha posat a contribució de l’ideal folklorista; ideal patriòtic que vé sostenint des de la seua jovenesa i qu’ha mantingut, arreu del camp i de la ciutat per a espigolar un tresor que s’hauria perdut i qu’avui pot oferir gràcies a la generositat del nostre estimat amic, lo jove Diputat i benemérit compatrici don Joaquin Bau i Nolla. [...]

Referint-me ara concretament, a l’obra de Moreira, puc ben bé dir que es un nou filó de la pedrera històrica popular tortosina, que es lo que ell plé de zel s’ha proposat donar a coneixer. [...]

L’amic Moreira, que tantes probes ha donat d’amor a les tradicions i a la llengua vernàcula, convé que a la seua meritíssima labor de traduïr al catalá los Goijos castellans hi ajunte lo de procurar introduïr lo nostre llenguatge, depurat, en les manifestacions mes íntimes del poble, perque’l poble es dòcil quan se l’encausa bé.

L’exemple lo tenim ben prop: Quan la Confraria de la Cinta va pensar dedicar un Himne a la nostra Patrona, per acord del Consell Directiu va obrir, en 1918, un Concurs i tot hi posant la condició de que les poesies podien escriure’s en castellà i en tortosí, recordo, com a vocal del Jurat, que les mes i les millor escrites i sentides eren les tortosines. L’amic Moreira —autor de l’Himne premiat— pot estar satisfet de la seua inspiradíssima composició i orgullós i convençut de no haver trobat la menor ressistencia en acullir-lo. Ben al contrari, lo canten amb goig tots los devots tortosíns i amb entusiasme los castellans, aragonesos, asturians, andalussos, etz., que viuen a Tortosa i senten devoció per la Mare de Deu de la Cinta.

Això mos ha d’estimular a tots a dixar prejuïns i a treballar per la reivindicació de la nostra hermosa varietat dialectal, sense odi ni menyspreu per a cap altra. Així contribuïrém a que es conega la nostra riquesa lexicogràfica i a la unitat i depuració de la Llengua Catalana. Es tan interesant i copiós lo nostre llenguatge, que no necessita recurrir a barbarismes ni extravagancies llingüistiques. Per a vestir-lo i presentar-lo com cal, sols necessita una investigació entretinguda i retornar a la vida centenars de paraules desaparegudes i substituïdes per atres d’exòtiques: tant cert es aixô, que no mos costaría gens a la gent del meu temps formar una llista llarga dels mòts clàssicament tortosíns que hem vist desapareixer del llenguatge vivent durant mig sigle. [...]

A l’acabar, plau-me felicitar a l’amic Moreira i com a compatrici agraïr-li i celebrar que, seguint les indicacions tècniques i les normes folklòriques, haigue arxivat —a semblança de les plaques gramophoniques— la veu popular tortosina en les sugestives pàgines Del folklore tortosí.