Capítol 4

La vellesa

Fer-me gran no em preocupa gens perquè és un estat natural i hem d’estar agraïts si podem arribar-hi i si ho fem amb salut i bon humor, pos llavors és una benedicció de Déu. Jo em considero afortunada d’haver arribat a l’edat que tinc sense cap tecla solta. De l’única cosa que em queixo, és de la memòria, que cada vegada la tinc més justeta. I parlant precisament d’això, l’altre dia em va passar un cas que em va deixar preocupada: ara ho explicaré.

Tinc la bona costum de quan m’aixeco del llit, lo primer que faig desprès “d’escatar-me” és esmorzar i acte seguit, me’n vaig al carrer a voltar-la. Quan anava passejant per la vora del riu, vaig ensopegar amb una dóna, que de moment, no la vaig conèixer; però ella em va saludar com si em conegués de tota la vida. Em vaig quedar a quadres. - Ai Déu! Qui és esta dóna? No la coneixia.

Lo cas és, que la seua cara em sonava, però no sabia de què. Vaig estar intentant recordar, però la meua ment estava vaga i col·lapsada. Es negava a fer les seves funcions. Jo cada vegada estava més nerviosa intentant recordar de que coneixia a aquella dóna (que es deia Julieta). M’explicava coses que jo no recordava per més voltes que li dones al cervell.

Em va caure l’ànima als peus. Vaig pensar que si havia oblidat a aquella amiga, que segons ella, ens coneixíem de l’institut, era perquè alguna molla se m’havia afluixat. Vaig dissimular i li vaig portar la corrent en tot lo que deia. Després d’estar escoltant-la sense perdre detall, es va acomiadar i em vaig quedar en lo cor arrupit.

- Jesús, Maria i Josep! Estic perdent el senderi. Aniré al metge ara mateix, no deixaré passar mes temps. Jo que sempre he gaudit de tenir una memòria d’elefant, l’estic perdent? Lo meu cap va començar a posar-se amb lo pitjor.

Estar tant bé a l’edat que tinc, no és normal. La realitat és crua; soc una pobra vella en aires de jove. Perdo la memòria i segur que d’aquí en poc temps, quant em miri a l’espill no em reconeixeré. - Ai Senyor, que crua és la vida! No recordaré on tinc les claus de casa ni el moneder amb els diners. I vinga el drama.

- Senyor no em deixes aquí d’aquesta manera, és lo pitjor que em pot passar. Perquè si no tinc memòria per recordar tot lo bonic que he viscut, de què em serveix viure aquesta realitat?

I així amb aquesta tessitura estava, quan vaig encoratjar-me i vaig anar al metge a que em mires lo cervell, a veure si m’havia minvat desprès de tanta confusió.

Mentre estava asseguda a la sala d’espera, compungida, apesarada, aclaparada i sense ganes de viure, vaig tenir que escoltar les converses dels que s’ estaven esperant i no eren mol divertides. Em van entra ganes de desaparèixer.

Però quan estava apunt de tocar el dos, vaig veure entrar a Julieta (que a hores d’ara no he aconseguit recordar). Vaig atansar-me a saludar-la i a veure si podia aconseguir recordar de que ens coneixíem. Però la meua sorpresa va ser mol gran quant li vaig pregunta com estava, em va mirar de dalt a baix, i em va dir.

- I vostè qui és?

- Com que qui soc? Pos la teua amiga de l’institut, si dóna, aquella que... Vaig repetir tot el repertori que ella m’havia amollat l’altre dia quan ens vam saludar i ella em va contesta tota airada.

- Perdoni senyora, vostè s’equivoca.

- Ai mare! Això és més greu del que em pensava. Hauré somiat això de l’altre dia i resulta que tot ha sigut fruit de la meua ment trastocada. Soc molt aprensiva i aquestes situacions em deixen fora de joc.

Vaig tornar al drama i a la depressió emocional. La meua turmentada ment es va posar a pensar en tota classe de tragèdies possibles. Vaig pensar fugir d’allí cap a casa a tota màquina. Però vaig sentir una veu que em deia: - On va senyora, que no sent que l’he cridat? Ja pot entrar, el doctor l’està esperant, no estem per perdre el temps .

Era la sergent... perdó l’ infermera. I tot això m’ho deia agafant-me fort del braç per a que no pogués emprendre fugida cap a la porta de sortida. Com un xai vaig entrar a la consulta del Dr. Ramiro Oliveres, gallec de Ourense.

- Senyora, quant de temps sense veure-la. Què li passa? Fa cara d’haver vist un fantasma. Segui per favor, o no segui, com vostè vulgui. (Ja comencem en les divagacions dels gallecs). Li vaig explicar tot lo que m’havia succeït desde l’encontre amb Julieta, la pèrdua de memòria que tenia i que no tenia ganes de seguir vivint.

El doctor Oliveres em va mirar atentament i escodrinyant-me de dalt a baix em va preguntar quants de dies feia que no anava de ventre. - Ja ho sabia! No podia durar-me tota la vida estar fresca com una rosa.

- És greu doctor? Creu que me’n sortiré d’Aquesta?.

No va fer cas dels meus comentaris i em va receptar un laxant. Em va dir que apuntes totes les coses amb una llibreta. Em va dir que era un remei infal·lible per no oblidar-te de les coses. Per una part em vaig alegrar que no li donés massa importància, però per l’altra part me’n vaig anar preocupada perquè no em va resoldre el problema de la memòria.

Al sortí de la consulta vaig veure a Julieta que estava parlant en una Infermera que intentava explicar-li, (sense èxit) que ella no era sa germana, era la infermera que li posava la injecció tots els dijous. No era jo la que estava tocada de l’ala. Gràcies a Déu! La que estava distreta i senil era la pobra Julieta.

Los laxants se’ls prendrà “la tia” de Don Ramiro. Molta bata blanca, molta mirada penetrant, però al hora de diagnosticar, ni punyetera idea. Per això no vaig mai al metge.

L’única cosa que faré és apuntar-me les coses a una llibreta per a que no se m’obliden, perquè una mica despistada estic. Deixaré de mirar pelis de ciència ficció i tot arreglat. De fet crec que això té molt a veure, o no? O serà per l’estrenyiment, o per lo “carajillo” de totes les nits?...

Quen sabe? Xenes son galegos? Máis vida difícil!

Traducció: Qui ho sap? Seran los gens gallecs? Quina vida més complicada!

Escrits Pilar Murall Moreira

Iaios i néts