Criteris d'Edició

Quines opcions teníem?

Tal com hem dit al principi del llibre, ha resultat molt difícil decidir com s’havia d’editar, perquè totes les opcions tenien greus inconvenients. Segurament algú pensarà que la solució era fàcil: mantenir el text original del mecanoscrit. Aquesta era la primera opció que teníem en ment, perquè és la més respectuosa amb la feina de l’autor; però aquesta possibilitat no estava exempta de perills.

En primer lloc, el text que s’ha conservat no és un llibre editat a l’època. Si hagués estat així, hauríem pogut fer una edició facsímil, acceptant com a vàlids els criteris d’edició del mateix autor. El que tenim, en canvi, són dos mecanoscrits enquadernats que van ser mecanografiats pel mateix Moreira: un és l’enquadernació de les pàgines originals i l’altre, la de les còpies que anava fent en paper carbó. El primer problema ve perquè les correccions que el mateix autor va fer a mà en els dos textos no són exactament iguals. El mecanoscrit fet amb els originals té moltes més correccions que l’altre. A través de la lectura dels mecanoscrits i de la mena de correccions que l’autor va anar fent, arribem a la conclusió que alguns usos lingüístics poden ser errades de tecleig o errades ortogràfiques que el mateix autor hauria corregit si se n’hagués adonat. Cal recordar que escrivia el llibre en plena malaltia i gairebé fent una carrera contra la mort. Això ens fa pensar que, en unes altres circumstàncies, possiblement hauria corregit algunes coses més. Amb això no volem dir que si no hagués estat malalt el llibre hauria sortit normalitzat, ni de lluny. Però potser la vacil·lació ortogràfica s’hauria reduït en alguna mesura. Això fa que una edició idèntica a l’original sigui perillosa, perquè podria acabar perpetuant errades involuntàries de tota mena pròpies d’un mecanoscrit.

Un altra opció hauria estat la regularització de tot allò que no fos normatiu: ortografia, morfologia, lèxic, etc. Mai vam considerar que aquesta possibilitat fos desitjable, perquè implicaria canviar el text radicalment i impediríem el compliment d’un dels objectius fonamentals de l’autor: reproduir fidelment la parla de la gent de la Tortosa del seu temps.

Entre aquestes dues opcions, caben tota una sèrie de possibilitats que se situarien entre l’una i l’altra. Molta gent, per exemple, hauria optat per conservar el lèxic i corregir tota la resta. Al nostre entendre, això també hauria alterat excessivament el text, perquè hauria suposat canvis morfològics i fonètics substancials.

Com distingir una errada d'un ús lingüístic, volgut per l'autor?

Com hem pres la nostra decisió?

Per explicar-ho esquemàticament, podríem dir que el model lingüístic de Moreira es defineix a partir de tres factors:

1.- La voluntat de representar amb la màxima autenticitat la parla de la Tortosa del seu temps.

2.- El català anterior a la reforma de Pompeu Fabra.

3.- La vacil·lació general en una gran quantitat d’aspectes lingüístics.

D’aquests tres factors, el més important és el primer. El gran objectiu de Moreira, com a folklorista, és representar amb la màxima precisió la parla real de la gent. La reforma de Pompeu Fabra obligava a escriure coses que no encaixaven en aquest principi general. Coses com “collir”, que implicava escriure una “o” quan el tortosí pronuncia “u”, o una “r” quan el tortosí no la pronuncia. Així doncs, Moreira va decidir no seguir les noves normes quan van aparèixer i va continuar tenint com a base les anteriors.

Pel que fa a la vacil·lació, podem explicar-la per dos motius. El primer és que precisament el català anterior a Fabra és molt vacil·lant. El segon és que Moreira no té com a prioritat crear un sistema lingüístic i ortogràfic coherent, sinó aconseguir que el lector vegi reflectit al paper el llenguatge oral.

Tenint en compte tot això, és fàcil explicar quina ha estat la nostra decisió final. En primer lloc, estava molt clar que fer una intervenció que impedís l’objectiu prioritari de l’autor no hagués estat encertat, perquè afectaria de ple una de les claus del llibre. En canvi, reduir la vacil·lació no suposaria un problema per al mateix autor, ja que —en la nostra opinió— no es tracta d’una característica volguda ni buscada, sinó més aviat secundària, residual. Així doncs, el que hem fet ha estat conservar el lèxic, la fonètica i la morfologia. Només hem intervingut en l’ortografia del text quan ens hem trobat casos de vacil·lació. El que hem fet ha estat buscar totes les formes que utilitza l’autor per a escriure una paraula o un cas ortogràfic determinat i hem buscat la forma més propera a la normativa. Si la hi ha, hem transcrit tots els casos segons la forma normativa usada pel mateix autor. Fent això, hem aconseguit reduir les vacil·lacions de forma significativa sense utilitzar característiques ortogràfiques alienes a l’autor.

Hem dit abans que el llibre s’ha conservat en forma de mecanoscrit i que, per tant, pot contenir errades i oblits que caldria corregir a l’hora d’editar el text. Però quan parlem d’errades, a què ens referim? En un text actual una errada podria ser qualsevol ús lingüístic diferent de la normativa, però quan parlem d’un text que està escrit seguint unes altres normes, llavors la cosa canvia. En el cas de Joan Moreira, de vegades resulta difícil saber quan estem davant d’una errada o davant d’un ús lingüístic volgut pel mateix autor.

En principi, aquells usos que la normativa actual no considera correctes, però que representen fidelment la fonètica del tortosí no s’han de considerar errades, sinó usos conscients i volguts per l’autor. Per exemple “cullî” en lloc de “collir”. En aquests casos no hi ha cap dubte. Però altres vegades ens trobem en algunes paraules que estan escrites contravenint la normativa i contravenint —aparentment— la pronúncia del tortosí. Per exemple: “colce”, “tretce”, “dotce”. El que passa en aquest cas concret és que l’autor representa un so sonor amb una grafia que actualment sempre representa un so sord. Aquests casos són els que poden arribar a generar més dificultat a l’hora de prendre una decisió, però per coherència amb el criteri establert, hem respectat la grafia original.

Quina ha estat la nostra intervenció en el text?

Conclusions

Quan ens vam enfrontar a l’edició del text, vam ser víctimes d’un dubte paralitzant: per una banda volíem respectar el text original, i per l’altra, publicar un text que qualsevol lector modern pogués llegir sense dificultat. La impossibilitat d’aconseguir les dos coses al cent per cent ens paralitzava i omplia de dubtes, i més tenint en compte la gran responsabilitat que implicava publicar un llibre inèdit de Joan Moreira, que és un dels indiscutibles clàssics tortosins. Abans de prendre una decisió, vam revoldre-ho tot en busca d’informació i consell per a fixar un criteri vàlid i rigorós. La nostra decisió final és discutible, però no més que qualsevol de les altres solucions proposades.

Cal admetre que el text no és exactament el que va escriure l’autor, però també és veritat que no hem fet servir cap ús lingüístic que no fos usat en algun moment per Moreira. Tampoc podem negar que la lectura del llibre implica un cert esforç, perquè hem conservat moltes característiques ortogràfiques que avui dia no són normatives; però també és cert que ningú pot arribar al cim d’una muntanya sense caminar unes hores costa amunt... Tu diràs, amic lector, si el paisatge immens que es contempla des del cim valia el petit esforç de la caminada.

                                                                                                             Xavier Aixendri Murall (Besnét de Joan Moreira )

a) Qüestions generals.

Tal com havíem dit al principi del llibre, intervenim quan ens trobem amb casos de vacil·lació com el que hem explicat.

També hem actuat així quan la vacil·lació no afecta només a una família lèxica, sinó a un cas ortogràfic amb repercussió més ampla. Per exemple, per a representar el so palatal africat sord a final de paraula de vegades fa servir les grafies normatives, però de vegades utiliza tj, per exemple en “mitj”. Nosaltres ho transcrivim “mig” perquè el mateix autor fa servir ig per representar el mateix so en la mateixa posició en paraules com “goig”.

Aquest mateix criteri aplicat a l’accentuació ens ha portat a normalitzar la posició dels accents, sempre que això no contravingués la realitat de la fonètica tortosina i no suposés una pèrdua important d’informació. El text original de Moreira no sembla seguir un criteri clar a l’hora d’accentuar o no una paraula. Per exemple, en principi, semblava que tenia tendència a no accentuar les esdrúixoles acabades en hiat com “importància” o “diferència”, però de seguida vam veure que hi havia també molts casos en què posava l’accent, com ara en “dèria”. Aquesta vacil·lació, que no només passa en les esdrúixoles, sinó que és general, ens ha portat a regularitzar l’accentuació.

De tota manera, en els casos en què això falsejaria la pronúncia del tortosí, no ho hem fet. Per exemple, deixem “pero” sense accent perquè en tortosí és una paraula plana. També deixem els accents en aquells malnoms on són necessaris per a aclarir la pronúncia real, com per exemple en “Catòla”. Si eliminéssim l’accent, no sabríem si es tracta d’una o oberta o tancada. També deixem algun accent diacrític que no és normatiu però que en tortosí és necessari per a evitar confusions, com per exemple: “Mos va donâ un mòs”.

De vegades ens hem trobat que havíem de restituir un accent que l’autor no posa mai o gairebé mai, com per exemple el del “què” interrogatiu. En aquestos casos, ho hem fet respectant la pronúncia real del tortosí, per tant, transcrivim “qué”. El problema ha sorgit quan no està tan clar si la pronúncia és oberta o tancada, especialment perquè tampoc podem saber amb absoluta certesa si ha hagut algun canvi fonètic des de principis del segle XX. Això afecta a casos com “paciència”, que avui dia a Tortosa se solen pronunciar tancats. En el cas de les paraules acabades en –ència, ens hem inclinat per posar-les amb accent tancat perquè hem trobat algun cas que Moreira accentua d’aquesta manera, mentre que no n’hem trobat cap amb accent obert.

Pel que fa als pronoms febles, també hem regularitzat l’ús del guionet i l’apòstrof. El text original ja els utilitza sovint de forma normativa, encara que de vegades vacil·la en el seu ús o bé escriu el verb i el pronom sense separar-los amb cap signe. Els únics casos de certa dificultat que ens hem trobat han estat les formes que no estan contemplades per la normativa, com per exemple: “anémon”, que transcrivim “anem-mo’n”. L’únic inconvenient d’aquesta transcripció seria que algú la podria llegir pronunciant les dos emes, cosa que falsejaria la veritable pronúncia, que a Tortosa és amb una sola ema: /anémon/.

La l·l la transcrivim amb punt volat, que és la grafia normativa, encara que l’autor l’escriu amb guionet: “caramel-lo”. No sabem del cert perquè l’escrivia així, encara que podria ser pel simple fet que la seua màquina d’escriure no tenia la tecla del punt volat que fem servir actualment. L’ús que Moreira fa de la l·l possiblement és l’últim rastre de la geminació en tortosí, que avui dia pràcticament ha desaparegut de la nostra parla.

Les erres finals són un altre punt especialment delicat. Moreira les escriu únicament quan sonen. Quan són mudes sol posar un accent circumflex als infinitius (llaurâ) i un accent obert o tancat en la resta de casos (fusté, primé, barbé...). Hi ha molt poques ocasions en què escriu una –r final muda. Seguint el nostre criteri general, això ens hauria pogut portar a regularitzar-les totes, però no ho hem fet. El motiu és que fer això hauria suposat contradir un dels principis fonamentals de l’ortografia moreirana: escriure allò que es pronuncia en tortosí. I hauria tingut repercussions morfològiques en casos com “llaurâ’l camp”, on hauríem hagut de transcriure “llaurar el camp”, la qual cosa hauria suposat utilitzar un article “el”, que és aliè a la morfologia moreirana, ja que utilitza sempre la forma “lo” o bé apostrofa ‘l o l’ segons hi hagi una vocal abans a després. A més, la proporció de casos en què escriu una –r final muda és tan escassa que resulta pràcticament irrellevant, la qual cosa ens fa pensar que possiblement es tracta d’oblits de l’autor. Així, doncs, el que hem fet ha estat aplicar la norma que segueix Moreira: circumflex per als infinitius i accent obert o tancat en la resta de casos.

b) Signes de puntuació.

L’ús dels signes de puntuació de Moreira no s’ajusta del tot a la normativa actual. Podem dir que en línies generals la diferència entre la puntuació actual i la de Moreira es basa en el fet que el nostre autor puntua donant preferència a la realitat de la parla i no tant a les normes convencionals de puntuació. Per exemple, segons la normativa, tot vocatiu ha d’anar entre comes. Moreira, en canvi, només posa comes quan realment hi ha una pausa en la dicció. Seria el cas de: “Sí sinyó, sí”, on elimina la coma que hauria d’anar davant de “sinyó” pel simple fet que no fem cap pausa. En general hem respectat aquest usos sempre que la lectura en veu alta del text original resultés correcta i no falsegés el sentit del paràgraf ni dificultés la comprensió.

c) Les correccions apòcrifes.

Al principi del manuscrit fet amb les pàgines originals hi ha dotze línies que tenen algunes correccions fetes amb bolígraf blau que restitueixen sistemàticament els accents normatius. Pensem que no són correccions de Moreira, sinó d’alguna altra persona; per tant, no les hem tingut en compte a l’hora de computar quines formes són originals de l’autor.

Els motius que tenim per a pensar que no són correccions fetes per Moreira són dos: en primer lloc, encara que el bolígraf ja s’havia inventat al moment de morir l’autor, era un objecte car i poc conegut, la qual cosa ens fa pensar que Moreira no en va arribar a tenir cap. El fet que totes les altres correccions del llibre estiguin fetes amb llapis sembla confirmar-ho. En segon lloc, aquestes correccions amb bolígraf coincideixen sospitosament amb la normativa actual, cosa que contrasta amb la resta de les esmenes que va anar fent l’autor, que de vegades coincideixen amb la normativa, però de vegades no. A més, cap altre fragment del text restitueix exhaustivament els accents normatius. Tot això sembla indicar que no són correccions fetes per Moreira.